Els processos de dol en la gent gran sovint són múltiples i comporten una sensació d’estrès i confusió. El dol no tan sols s’entén com una pèrdua en si mateix, sinó també anomenem dol a qualsevol procés de canvi que, en general, visqui la persona. I la vellesa, comporta ja de per si, un canvi constant respecte molts aspectes de les diferents esferes vitals que engloben a una persona.

En general, la majoria de les persones grans són capaces d’afrontar la pèrdua d’un ésser estimat i adaptar-se, de millor manera que una persona més jove, a la soledat. Les experiències vitals viscudes i el fet de passar per altres pèrdues comporta un bagatge personal que implica un millor ajustament a les separacions i als canvis. El dol derivat de la pèrdua és una part normal de la vida. No s’ha de “patologitzar” però tampoc menysprear l’impacte. El que complica la situació és, per una banda, que la persona normalment ha d’afrontar més d’un dol alhora i, en segon lloc, que la majoria de vegades les persones grans no disposen de recursos orientatius per poder detectar i fer front a processos de dol patològics.

Tot i que existeixen moltes excepcions, l’envelliment implica una major susceptibilitat o vulnerabilitat emocional als deterioraments fisiològics, psicològics i socioculturals. Els sistemes sensorials es tornen menys sensibles i aguts, els patrons de son durant tota la vida canvien i hi ha una disminució en certs aspectes de la memòria. Per tant, el procés natural d’envelliment comporta en general una pèrdua d’autonomia, d’independència. I, moltes vegades ens trobem, que la persona gran reacciona d’una manera exagerada davant una pèrdua.

Cal tenir en compte que aquesta reacció que un pot tenir per una pèrdua actual pot ser conseqüent al record d’altres pèrdues anteriors, convertint el procés de dol en una escalada de dolor que, a més, pot causar major susceptibilitat i afebliment. Els processos de dol impliquen una elaboració personal que, si no es realitza bé, acaba comportant canvis emocionals i conductuals en l’altre, causant ansietat i reforçant encara més la sensació de desorientació vital, inseguretat emocional i descontrol.

Quan això succeeix és important fer conscient a la persona d’aquests sentiments, dels canvis de caràcter i de rutina, moltes vegades provocats per aquests sentiments de tristesa i abatiment. Generalment, aquest tipus de dol s’allarga molt en el temps i la persona reacciona de manera més rígida al seu entorn. A vegades apareixen sentiments de culpa, que fa que augmenti el dolor. És imprescindible, en aquests casos, parlar de la pèrdua i de les emocions que s’hi relacionen, donant l’espai per poder ser capaços de validar els sentiments. Només d’aquesta manera la persona es pot sentir empoderada i pot ajustar-se. Sempre és més fàcil i segurament millor per la persona ajustar-se que acceptar els diferents dols en aquesta fase de la vida.

Míriam Sorribas Cateura
Neuropsicòloga i Coordinadora del Projecte de Vida (Fundació Vella Terra)

Article publicat a la revista Geriatricarea: Veure Article